Sortint de la rutina de còrrer, nedar i pedalar el Lucas, l’Albert, el Paco i un servidor vam decidir fer una sortida a fer esquí de fons a l’estació de Guils-Fontanera. Vam escollir un dels millors cap de setmana possibles per anar… el que més fred feia. Arrivem amb sis graus negatius, però un solet ben bo, forfait i lloguer de material. L’esquí de fons és barat, molt més que el de muntanya. A més és molt complet. No hi ha impacte, (tret que es caigui) i es movilitzen totes les articulacions dels trens inferiors i superior. Les pistes són molt tranquiles, gens massificades i estan al bell mig enmig de la natura, tot tranquiles i silencioses. Un gran excerci aeròbic, amb la qual cosa tot i que ens vam saltar un entrenament el resultat és que no el vam perdre.
El Lucas, el Paco i l’Albert s’estrenaven damunt dels esquís, però aquesta modalitat té l’avantatge de que és molt fàcil d’iniciar-se ja que s’acostuma a anar per terreny sense pendent. Primera pressa de contacte i comencem a remar. Donem una volta a una pista blava, agafem confiança i anem a esmorzar. Lucas va portar un muesli amb panses del seu avi boníssim.
Amb forces renovades carreguem tot el dinar a les motxilles i sortim a recòrrer les pistes. Pujar-les està bé, però baixar-les es més dificil del que sembla, no perquè la pendent sigui molt pronunciada sinò perquè els esquis són tan prims que costa molt de fer la cunya per a frenar. Farts de caure alguns prenen la decisió de treure-se’ls i baixar a peu. En aquestes estàvem quan un dels esquís de l’Albert agafa vida pròpia, es fica en una traça i rellisca pista avall esquivant tot els intents per a poder-l’ho aturar, va ser la situació més divertida de totes. Al cap d’un quart d’hora de buscar l’esquí sense èxit, el Lucas té la genial idea de repetir el mateix amb l’altre esquí, així podem saber la possible trajectòria de la seva parella. Eureka! Esquí trobat enmig dels arbres. Enfilem una pista negra. Com costa. Molt. Mitja hora més tard arribem a un replà.
El temps comença a ser fred i neva dèbilment. Dónem la volta i busquem un lloc per a seure a dinar. Ja era tard i la temperatura havia baixat moltíssim. La truita de vuit ous del Paco va ser el millor de tot, l’amanida de pasta del Lucas i la carn que jo vaig portar també genials. El Lucas i l’Albert ho van començar a passar malament amb símptomes de congelació als dits. Sort que a la cafeteria a peu de pistes hi havia aigua calenta. Tornem el material i baldadíssims cap a casa. Al dia següent el cos esbraonat per tot arreu però amb la satisfacció d’haver passat un dia complet en tots els sentits.
